des d'aquest penyasegat l'oceà sembla trist,
milions de diamants brillen sobre el mar,
després de tot.. aquestes vistes, em van ensenyar a ser el que sóc.
Ella era la meva lluna blanca que lluent iluminava la meva nit..
ara em sento com en una nit fosca..
ple de preguntes, sense emocions, sense llum de les estrelles.
El seu somriure ara ja desgastat, resta enterrat al fons del meu cap
ara em sento com en una nit fosca..
ple de preguntes, sense emocions, sense llum de les estrelles.
El seu somriure ara ja desgastat, resta enterrat al fons del meu cap
La felicitat ja va quedar apartada, però hi estic acostumat,
he perdut els extrems?
m'he enfonsat?
Mai, sempre em quedarà la seva mirada
he perdut els extrems?
m'he enfonsat?
Mai, sempre em quedarà la seva mirada
Descobrint món, esperant trobar-me amb ella (buscant-la..)
però tot i aixi, la veig al meu oceà,
nedant entre els diamants.
Perquè ella és i serà, la meva nit i la meva mar.
Així es com el món es va col·lapsar,però tot i aixi, la veig al meu oceà,
nedant entre els diamants.
Perquè ella és i serà, la meva nit i la meva mar.
simplement vam deixar acabar la història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada