L'únic que sé
es que jo sé
que tu saps
que jo sé
que tu saps.
És tan fàcil dir que vius al paradís, però tan difícil entendre'l i fer-ne ús real d'ell. Hi és a cada moment que has de pensar en el que fas, dosfrutant d'aquell segon, d'aquella petita emoció. En el fons, som el que som, però, la vida és el que és? La vida és tot allò que vols que sigui. Un "paradís" constantment canviant.
Un dia el teu món pot ser groc, ple de llum, de somriures, de mirades que donen vida... I d'altres aquest món, ara gris, és un drap moll, ple a vessar de llàgrimes, de crits apagats i de mirades inexpressives... Però en el fons tots sabem que si el món canvia és perquè un en vol. Ets tu qui mana aquí, qui porta les regnes de la teva vida, ets tu qui marca el ritme!
Pots marxar sempre que vulguis d'aquí, la sortida és ben fàcil, no fa falta ni buscar-la, però tots aquells que han prés aquella decisió, la d'acomiadar-se sense dir adéu, han deixat buit. Hem de veure que la nostra línia, passi el que passi ha de seguir endavant, demostrar al planeta blau que qui el fa rodar som nosaltres mateixos, cadascú a la seva manera, però sent un i no pretenent ser algú altre. Així doncs, fem que el nostre viure, les nostres decisions i les nostres accions, fagin que al marxar d'aqui, no deixem només un buit.. Sinó, bé..., tot just al contrari. Hem de viure per tal d'omplir aquells racons dels cors dels nostres estimats que ara son buits.
I com omplim aquests buits si marxem del seu costat? La resposta és ben senzilla. Demostrant a cada dia que passa que compartir la vida al seu costat és la teva felicitat, que cada moment junts no caurà mai a l'oblit, sinó que, per alguna raó perdurarà per sempre, perquè el record mai marxa, el record mai passa, el record mai expira. Potser la memoria es deteriora i oblida, però el record seguirà viu, allà, on pensavam que no hi podia haver-hi res més. Si si tot just allà en aquell petit racó,no del nostre cap, que per qualsevol problema esborra, sinó al vertader motor del teu cos, allò que de veritat ens manté vius i que ens deixa estimar i que alhora fa que els demés ens estimin a nosaltres...
Hem de viure per tal de fer-nos eterns dins dels cors dels qui estimem, perquè si de veritat hi ha algú que no oblida mai, aquest algú és el cor de l'ésser humà.
Paul
es que jo sé
que tu saps
que jo sé
que tu saps.
És tan fàcil dir que vius al paradís, però tan difícil entendre'l i fer-ne ús real d'ell. Hi és a cada moment que has de pensar en el que fas, dosfrutant d'aquell segon, d'aquella petita emoció. En el fons, som el que som, però, la vida és el que és? La vida és tot allò que vols que sigui. Un "paradís" constantment canviant.
Un dia el teu món pot ser groc, ple de llum, de somriures, de mirades que donen vida... I d'altres aquest món, ara gris, és un drap moll, ple a vessar de llàgrimes, de crits apagats i de mirades inexpressives... Però en el fons tots sabem que si el món canvia és perquè un en vol. Ets tu qui mana aquí, qui porta les regnes de la teva vida, ets tu qui marca el ritme!
Pots marxar sempre que vulguis d'aquí, la sortida és ben fàcil, no fa falta ni buscar-la, però tots aquells que han prés aquella decisió, la d'acomiadar-se sense dir adéu, han deixat buit. Hem de veure que la nostra línia, passi el que passi ha de seguir endavant, demostrar al planeta blau que qui el fa rodar som nosaltres mateixos, cadascú a la seva manera, però sent un i no pretenent ser algú altre. Així doncs, fem que el nostre viure, les nostres decisions i les nostres accions, fagin que al marxar d'aqui, no deixem només un buit.. Sinó, bé..., tot just al contrari. Hem de viure per tal d'omplir aquells racons dels cors dels nostres estimats que ara son buits.
I com omplim aquests buits si marxem del seu costat? La resposta és ben senzilla. Demostrant a cada dia que passa que compartir la vida al seu costat és la teva felicitat, que cada moment junts no caurà mai a l'oblit, sinó que, per alguna raó perdurarà per sempre, perquè el record mai marxa, el record mai passa, el record mai expira. Potser la memoria es deteriora i oblida, però el record seguirà viu, allà, on pensavam que no hi podia haver-hi res més. Si si tot just allà en aquell petit racó,no del nostre cap, que per qualsevol problema esborra, sinó al vertader motor del teu cos, allò que de veritat ens manté vius i que ens deixa estimar i que alhora fa que els demés ens estimin a nosaltres...
Hem de viure per tal de fer-nos eterns dins dels cors dels qui estimem, perquè si de veritat hi ha algú que no oblida mai, aquest algú és el cor de l'ésser humà.
Paul
