diumenge, 24 de febrer del 2013

Llaves Perdidas


Ahora hablo de aquella sensación que te sobresalta el cuerpo cuando te das cuenta de que has perdido las llaves de casa o tu camiseta favorita. Empiezas a buscar por todos lados y aun así. no las encuentras. Entonces, tras tiempo de búsqueda, te encuentras con cualquier otra cosa que ya habías dado por perdida, y que después de tanto tiempo, ya ni tan solo recordabas. Ahora ni si quiera la necesitas, pero hace un tiempo, la necesitabas.

En un momento dado tuviste que decidir parar esa búsqueda, tuviste que saber decir “ya basta, es suficiente.”. Quizás porque ya no la necesitabas más o por el simple hecho de que alguna otra había suplantado su uso.

Creo que hablo en voz de todos cuando digo que tenemos un inventario, una pila infinita, de cosas que hemos perdido y que todavía esperan ser encontradas, anhelando ser reconocidas por el valor que una vez les habíamos brindado.

Y creo – siempre, mas sino la mayoría de veces- que aquí es dónde yo pertenezco.



Definitivamente, aquí es dónde pertenezco. Dónde quiero pertenecer. Yo soy aquella nota escrita en una hoja, ahora ya arrugada, que tienes guardada y no sabes dónde. Aquel libro que te prestaron y del que te has adueñado sin siquiera pretenderlo. Aquella página de un libro que pasó por tus manos y que ahora tiene una frase marcada a lápiz. Aquel dibujo rápido que te dieron en clase hundido en lo más hondo de tu cajón.

La esperanza de que, en el día menos esperado, me encuentres y te recuerde todo aquello  que un día te hice sentir es lo que me hace vivir tal y como vivo. 

dimarts, 29 de gener del 2013

Claus Perdudes

Avui parlo d'aquella sensació que sobresalta el cos quan t'acabes d'adonar que has perdut les claus de casa o la teva samarreta preferida. Comences a buscar per tot arreu i tot i així, no les trobes. De sobte, de tant buscar et topes amb qualsevol altre cosa que ja havies donat per perduda, i que de tant temps que ja la donaves per desapareguda, ja no la recordaves. Ara ni tan sols la necessites, però feia un temps, t'era necessària.

Algun cop vas haver de decidir parar la recerca, vas haver de saber dir prou. Potser perquè ja no la requeries o pel simple fet de que una altra n'havia suplantat el seu ús.

Crec que parlo per tots quan dic que tenim un inventari, una pila infinita, de coses que hem perdut i que encara esperen ser trobades, anhelant ser reconegudes pel valor que li havíem donat anteriorment.

I crec- gairebé sempre, si més no la majoria de vegades- que aquí és on jo pertanyo.

                                                                                                                                                                     

Aquí és on jo pertanyo. On vull pertànyer. Jo sóc aquella nota escrita en una fulla arrugada que encara guardes però no recordes on. Aquella fotografia dedicada que comença a fer-se mal bé. Aquell llibre que et van deixar i que te n'has fet amo sense voler. Aquella pàgina d'un llibre que va passar per les meves mans i que ara té una frase remarcada a llapis. Aquell dibuix ràpid just al fons del teu calaix.

 L'esperança de que el dia menys esperat em trobis i et recordi tot allò què un dia et vaig fer sentir és el que em fa viure de la manera que visc.