Follow by Email

diumenge, 24 de febrer de 2013

Llaves Perdidas


Ahora hablo de aquella sensación que te sobresalta el cuerpo cuando te das cuenta de que has perdido las llaves de casa o tu camiseta favorita. Empiezas a buscar por todos lados y aun así. no las encuentras. Entonces, tras tiempo de búsqueda, te encuentras con cualquier otra cosa que ya habías dado por perdida, y que después de tanto tiempo, ya ni tan solo recordabas. Ahora ni si quiera la necesitas, pero hace un tiempo, la necesitabas.

En un momento dado tuviste que decidir parar esa búsqueda, tuviste que saber decir “ya basta, es suficiente.”. Quizás porque ya no la necesitabas más o por el simple hecho de que alguna otra había suplantado su uso.

Creo que hablo en voz de todos cuando digo que tenemos un inventario, una pila infinita, de cosas que hemos perdido y que todavía esperan ser encontradas, anhelando ser reconocidas por el valor que una vez les habíamos brindado.

Y creo – siempre, mas sino la mayoría de veces- que aquí es dónde yo pertenezco.



Definitivamente, aquí es dónde pertenezco. Dónde quiero pertenecer. Yo soy aquella nota escrita en una hoja, ahora ya arrugada, que tienes guardada y no sabes dónde. Aquel libro que te prestaron y del que te has adueñado sin siquiera pretenderlo. Aquella página de un libro que pasó por tus manos y que ahora tiene una frase marcada a lápiz. Aquel dibujo rápido que te dieron en clase hundido en lo más hondo de tu cajón.

La esperanza de que, en el día menos esperado, me encuentres y te recuerde todo aquello  que un día te hice sentir es lo que me hace vivir tal y como vivo. 

dimarts, 29 de gener de 2013

Claus Perdudes

Avui parlo d'aquella sensació que sobresalta el cos quan t'acabes d'adonar que has perdut les claus de casa o la teva samarreta preferida. Comences a buscar per tot arreu i tot i així, no les trobes. De sobte, de tant buscar et topes amb qualsevol altre cosa que ja havies donat per perduda, i que de tant temps que ja la donaves per desapareguda, ja no la recordaves. Ara ni tan sols la necessites, però feia un temps, t'era necessària.

Algun cop vas haver de decidir parar la recerca, vas haver de saber dir prou. Potser perquè ja no la requeries o pel simple fet de que una altra n'havia suplantat el seu ús.

Crec que parlo per tots quan dic que tenim un inventari, una pila infinita, de coses que hem perdut i que encara esperen ser trobades, anhelant ser reconegudes pel valor que li havíem donat anteriorment.

I crec- gairebé sempre, si més no la majoria de vegades- que aquí és on jo pertanyo.

                                                                                                                                                                     

Aquí és on jo pertanyo. On vull pertànyer. Jo sóc aquella nota escrita en una fulla arrugada que encara guardes però no recordes on. Aquella fotografia dedicada que comença a fer-se mal bé. Aquell llibre que et van deixar i que te n'has fet amo sense voler. Aquella pàgina d'un llibre que va passar per les meves mans i que ara té una frase remarcada a llapis. Aquell dibuix ràpid just al fons del teu calaix.

 L'esperança de que el dia menys esperat em trobis i et recordi tot allò què un dia et vaig fer sentir és el que em fa viure de la manera que visc. 

diumenge, 16 de setembre de 2012

SUÏCIDI


Suïcidi. Segur que amb aquesta paraula ja us he cridat l'atenció. Per desgràcia una acció tant egoista és capaç de cridar-nos l'atenció tant fàcilment. 

Potser mai havia entès el real significat de la paraula i en vaig fer ús d'ella massa cops. Massa cops repetida al cap, massa cops repetida a les lletres de les cançons, massa cops escrita a la llibreta... Jo pensava que ho entenia, però m'equivocava completament. 

Vaig haver de perdre un amic, un company de fatigues, un "homie" i un mestre  per adonar-me del que significa aquesta paraula. I de debó, no significa cridar l'atenció, no és la solució als problemes, no és un calmant ni cap analgèsic, no té res a veure amb el que pots estar arribant a pensar ara mateix. Sé de molts que deuen haver viscut una situació semblant a la meva i ara, si estiguéssin llegint això, coïncidirien amb mi. Coïncidirien en què, un cop entesa la paraula, ja no la vols haver de tornar a utilitzar. Ni tan sols la vols veure escrita, no la vols ni llegir, ni tan sols escoltar-la. 

L'únic que vols és que aquesta paraula desaparegui.

L'error és creure en aquest fals "pas endevant" i marxar d'aquest món, perquè això és un complet "pas enrere". Potser és la societat en què vivim o potser sóc jo, però cada dia, llegeixo aquesta paraula en nens que l'escriuen als seus braços, l'escolto d'algú que només sap que dir aquesta paraula, la hi veig escrita en els ulls d'una persona que es veu perduda en un remolí que s'ha fet amb les seves pròpies idees sobre problemes que realment no són per preocupar-se si es deixessin ajudar. Sempre hi haurà algú millor que tu, supera't a tu mateix! i recorda, sempre hi haurà algú en pitjors condicions que tu també.

Sé que no puc canviar l'opinió de ningú. Sé que una persona que de veritat pateix, que el seu dia a dia és pitjor que ésser mort, que no té a ningú més que al seu reflex en un mirall trencat per la bogeria, que no vol obrir els ulls perquè algú altre els hi té tancats sota pany i clau... Sé que aquesta gent potser mai podrà canviar d'opinió. I també sé que molts no coïncidiran en que "marxar" és la solució, fins que algú sigui capaç d'obrir-li els ulls. 

El suïcidi és d'egoistes. 

Només un egoista deixaria de lluitar, pensant que així ho solucionaria tot, perquè, al seu cap, estaria deixant de  lluitar  per la seva vida i a ningú l'importaria. Del que no se n'adona, és que també està deixant de lluitar per les vides que el rodejan. La ferida que es deixa, és molt pitjor que la que es tracta de curar. 

"Només hauria d'haver demanat ajuda...", "Si haguès sapigut què li passava, l'haguès intentat ajudar per sobre de tot...", "Alomillor podria haver-ho evitat...", "Potser l'haguès entès si..."

"Hauria d'haver entès, que no té sentit dir Adéu, quan aquest és un Adéu per sempre."

El suïcidi gela a tothom qui t'estima. Només has de pensar-hi una mica, veure qui et rodeja. No estàs sol, mai ho has estat, has de deixar l'orgull a part i has de deixar-te ajudar. No per no deixar que t'ajudin seràs més fort. 

Segueix lluitant. Segueix endavant i mai baixis el cap. Segueix cercant allò que t'omple. Segueix somrient. Segueix sent tu mateix. Segueix els teus somnis i fes-los tots teus. Segueix sense aturar-te. Segueix estimant i deixa't estimar. 





Potser res del que he escrit no ho llegirà mai ningú. O qui ho llegeixi no ho entendrà. Però, només volia enrecordar-me'n de tu company. Tu que vas decidir marxar. Tu que vas escollir donar aquella pasa en fals... Mai t'oblidaré, perquè no només vas marxar i vas deixar un gran record que s'em fa petit si penso en que podrien ser molts més i de millors... sinó que també vas emportar-t'en una part de mi, i una part de molts. També vas fer canviar a algú altre, no només vas canviar-te a tu i al teu dolor, i de vegades, m'agrada imaginar-me que passaria si amb aquelles llàgrimes i aquell dolor que ens vas deixar es pogués fer una escala. Perquè potser amb aquesta escala que haguéssim fet tots per tu, podríem anar-te a buscar i portar-te aquí un altre cop amb nosaltres, per poder tornar a ser aquells amics que vam ser tots un cop.

Descansa al paradís.




dilluns, 9 de juliol de 2012


La realidad es una mierda, el mundo es un cáncer y todo se derrumba de tal forma que incluso aterroriza. Todo está sucio.

Pero sabéis qué?

Algún día nada de esto seguirá así, todo desaparecerá, literalmente.

Así que alegraros de conocer lo que es la vida. Estáis vivos. Vivid.

dimecres, 29 de febrer de 2012

Cada día es lo mismo, cada segundo es distinto.

Hablan los labios de un criminal. De aquel que al andar por sus calles habituales solo piensa en buscar, en encontrar algo que poder patinar.


Hablo en nombre de aquellos que a cada paso que dan miran a su alrededor y piensan, debería haber llevado conmigo mi otra mitad.. Cerramos los ojos y pensamos si alguien más ve lo que nosotros. Pero no, nosotros no vemos la calle como los demás, vemos un poco más allá, porque no sabemos ver nada más que eso. Ellos ven un banco, nosotros un sinfin de posibilidades. Ellos ven una piscina, nosotros un mar de ideas alocadas. Ellos ven un skatepark, nosotros no vemos nada.


Te despiertas por la mañana y ahí está, incondicional a ti, esperando a rodar un dia más, a volver a empezar otra vez. La tomas, cojes la tabla y sientes que ya no hay marcha atrás, decidiste hacer ésto hace tiempo, forma parte de ti, lo necesitas. El skate es para nosotros lo que el crak para un yonki, es nuestra ambrosía y nuestro néctar, nuestra droga dura, nuestro alucinójeno que nos separa de la realidad. Sí, lo que la gente ve es una tabla de madera, pero nosotros vemos un mundo sobre cuatro ruedas.


Es nuestra parte irracional, la idea incorrecta para los demás, aquello que nos hace creer en lo que nadie quiere ver, el triumfo. El poder superarte a ti mismo cada día después de caer, hasta que tus piernas digan basta y empezar otra vez.


No hay nada de malo en caer, el suelo que a veces nos toca morder, es el mismo que nos ayuda a levantarnos y volver.


Una vez más, estás en frente de esas escaleras que partieron tu antiguo mundo en dos. Vuelves a sentir ese cosquilleo entre los dedos de los pies, ese temblor imparable, imperceptible quizás, pero que te hace vibrar, porque te estás a punto de inyectar tu dosis diaria. Cierras los ojos, escuchas el latido de una caja con forma de corazón, que ahora, aun resuena vacía. Espera, pierde el tiempo, cuenta hasta tres y saltate el dos. Ya has decidido, no puedes esperar más, toca saltar.


Segundos antes de volar, comprendes porque haces todo ésto.


Caes, te sientes atontado, alguna risa incontrolada se le escapa a algún espectador espontáneo que ha visto todo tu ritual. Te levantas, no escuchas nada, estás sordo y ciego, solo quieres más. Sabes que ésto te puede llenar, sólo tienes que levantarte y probar.


No, probar no.

Lo haces.


Segundo intento. Resvalas. Mal. Otra vez. Tropiezas. Venga, una vez más... A cada caída te sientes más enganchado, no lo puedes dejar. Aquel espectante personaje que sigue esperando verte caer quizás cree que eres masoca. No te sientes incomprendido, simplemente sabes que no podrá sentir nunca nada de lo que a ti te está ocurriendo. Es un no parar. Cambias la canción de tu mp3, suena aquella música que te trae recuerdos, subes las escaleras, tus pies flotan bajo nubes, empiezas a no sentirlos, las notas siguen sonando, rebotando en las paredes huecas de tu caja con forma de corazón, pero no por mucho tiempo. Llegó el momento.


Un último suspiro. Cojes la tabla, miras al suelo, miras los ojos del insensato que sigue esperando verte caer una vez más y en sus ojos no ves nada, pero tu, aun tienes la madera entre tus manos, tu mundo esperando rodar.


Te lanzas una vez más escaleras abajo.


Eureka.


Te sientes distinto, lleno, anonadado, has dejado de estar angustiado, todo ha desaparecido, ya no te importa el dolor de tus tobillos, rodillas y manos, has vencido.


Frenas, te giras. Aquel que esperaba impaciente ver como mordías el suelo ya no existe, se ha esfumado porque ya ha pasado de su pasatiempos. El skate no es una moda, no es ningún juego, ni tampoco un crimen, el skate no es nada, si no lo vives. Pero cuando entiendes lo que significa tener tu mundo bajo tus pies, el skate lo es todo.


Llegas a casa, nadie sabe lo que ha estado para ti aquel salto. Saltar al vacío y volver intacto, esa es nuestra sensación de cada día, la de todos nosotros, la de los adictos a la adrenalina.


No pedimos nada a cambio de los demás, no esperamos nada de nadie, porque sabemos que nadie nos logra entender. Que no lo intenten, no podrán si no lo viven, y no podrán vivirlo, para ellos esto es un crimen.


Nos gusta ir ciegos de lo único que vemos: Patinar. Nos gusta vivir sin techo: ver el cielo, las estrellas, sentirte una de ellas al haber logrado tu objetivo del día.


Lo mejor de todo: el día más fácil fue ayer. Mañana más y mejor.




dimarts, 3 de gener de 2012

Atzar. Què és l'atzar quan es troba a les nostres mans?

Et trobes indecís i no saps que fer en una decisió a dues bandes. Escollir. Una de les pitjor pors de l'ésser humà. Si o no, viure o existir, estimar o odiar... De vegades no hi ha una opció neutral, de vegades només hi ha una tria correcte, de vegades...

Però de veritat deixem escollir els nostres camins pel destí? L'atzar ens guia o algu per l'estil?

Què penses quan agafes una moneda? Cara o creu? Doncs pren la decisió d'agafar les regnes del teu cavall i decideix-te per acabar amb els dubtes i seguir endavant. Agafa una moneda, dona-li nom als teus dubtes, un el diràs pel nom de cara i l'altre pel de creu. Llença la moneda sense haver pres cap decisió, sense haver-te intentat dir quina de les dues "guanyarà", sense cap compromís, no de moment. Bé, ara ja tens la moneda entre els dits, potser ara ja és ben amunt, rodant per damunt del teu cap

Potser ara és quan el temps es para només per tu.

En aquest instant, just en aquest segon, és quan el teu cor pren la decisió que de veritat necessites, la que de veritat és teva. La que no et fallarà. Hi haurà qui torni a llançar la moneda perquè no li haurà agradat el seu "resultat", llavors tornem a començar, fins que se n'adoni de que la seva decisió ja no es tracta d'un joc, es tracta del seu present més pròxim.


La moneda ja és enlaire. Has decidit ja?





dissabte, 17 de desembre de 2011

Heartless Song

I feel alone,
So far from home,
And now I realise,
That all is left behind...
That this is my demise.
Cut down my wings,
Now i dont believe,
That feeling alive,
Doesn't give anything(anything to me)
Without you.
I promise to rise,
I've promised not to burst.
I wish you think of me,
(as I think of you)
I wish I could say I love you..
Again.
Is this what I wanted to be?
Is this my life's gift?
I just wanna see you smile,
(your lips... just let me fly)
I hope I'll lay by your side.
I've tried so many times,
Not to remember your voice.
Not to dream of your eyes.
I have fallen a part,
I bleed seas so many times.
You left me so blind
You held me so high
And then, you just said: Good Bye.