Follow by Email

dissabte, 17 de desembre de 2011

Heartless Song

I feel alone,
So far from home,
And now I realise,
That all is left behind...
That this is my demise.
Cut down my wings,
Now i dont believe,
That feeling alive,
Doesn't give anything(anything to me)
Without you.
I promise to rise,
I've promised not to burst.
I wish you think of me,
(as I think of you)
I wish I could say I love you..
Again.
Is this what I wanted to be?
Is this my life's gift?
I just wanna see you smile,
(your lips... just let me fly)
I hope I'll lay by your side.
I've tried so many times,
Not to remember your voice.
Not to dream of your eyes.
I have fallen a part,
I bleed seas so many times.
You left me so blind
You held me so high
And then, you just said: Good Bye.

diumenge, 30 d’octubre de 2011

Nèixer per viure sempre.

L'únic que sé
es que jo sé
que tu saps
que jo sé
que tu saps.
És tan fàcil dir que vius al paradís, però tan difícil entendre'l i fer-ne ús real d'ell. Hi és a cada moment que has de pensar en el que fas, dosfrutant d'aquell segon, d'aquella petita emoció. En el fons, som el que som, però, la vida és el que és? La vida és tot allò que vols que sigui. Un "paradís" constantment canviant.
Un dia el teu món pot ser groc, ple de llum, de somriures, de mirades que donen vida... I d'altres aquest món,  ara gris, és un drap moll, ple a vessar de llàgrimes, de crits apagats i de mirades inexpressives... Però en el fons tots sabem que si el món canvia és perquè un en vol. Ets tu qui mana aquí, qui porta les regnes de la teva vida, ets tu qui marca el ritme!
Pots marxar sempre que vulguis d'aquí, la sortida és ben fàcil, no fa falta ni buscar-la, però tots aquells que han prés aquella decisió, la d'acomiadar-se sense dir adéu, han deixat buit. Hem de veure que la nostra línia, passi el que passi ha de seguir endavant, demostrar al planeta blau que qui el fa rodar som nosaltres mateixos, cadascú a la seva manera, però sent un i no pretenent ser algú altre. Així doncs, fem que el nostre viure, les nostres decisions i les nostres accions, fagin que al marxar d'aqui, no deixem només un buit.. Sinó, bé..., tot just al contrari. Hem de viure per tal d'omplir aquells racons dels cors dels nostres estimats que ara son buits.
I com omplim aquests buits si marxem del seu costat? La resposta és ben senzilla. Demostrant a cada dia que passa que compartir la vida al seu costat és la teva felicitat, que cada moment junts no caurà mai a l'oblit, sinó que, per alguna raó perdurarà per sempre, perquè el record mai marxa, el record mai passa, el record mai expira. Potser la memoria es deteriora i oblida, però el record seguirà viu, allà, on pensavam que no hi podia haver-hi res més. Si si tot just allà en aquell petit racó,no del nostre cap, que per qualsevol problema esborra, sinó al vertader motor del teu cos, allò que de veritat ens manté vius i que ens deixa estimar i que alhora fa que els demés ens estimin a nosaltres...
Hem de viure per tal de fer-nos eterns dins dels cors dels qui estimem, perquè si de veritat hi ha algú que no oblida mai, aquest algú és el cor de l'ésser humà.
Paul

dimarts, 25 d’octubre de 2011

reflejos 1

A cada mirada olvidada
un suspiro perdido.
A cada palabra enterrada..
miento, yo nunca olvido.

Todo abrazo consumido.
Toda lágrima aliviada.
Por más que haya caído,
la recojía admirada.

Recuerdo sus esmeraldas,
reflejadas en ellas su alma.
Cubriendo mis espaldas,
recobraba ella mi calma.

Me respiraba, la respiro...
su voz era música a mis oídos.
Me amaba, la sigo amando...
mi vida son, y serán, sus latidos.

divendres, 7 d’octubre de 2011

No title

Deixa'm respirar-te,
Deixa'm dir-te,
Mai podré oblidar-te,
Mai deixaré destimar-te.

Llavis tant suaus
Besant-me em plaus.
Son petals de rosa,
Quina vida tan dolça.

Abrasat a la vida,
Quan et rodejo
I respires.

Abrasat al destí
Quan et miro
I em mires.

diumenge, 25 de setembre de 2011

Divendres nit.

Lluna i estrelles ballen per la nit...
Dibuixen reflexos que pinten linfinit.
Camins sense final, on tot és res,
Caminen verds dos nous estels.

Devant d'ella, els meus ulls encissats,
pels ulls que em son admirats.
Els seus llavis neixen del miracle,
Natural.. Són la meva mel desitjada.

Ella ni tan sols s'espanta,
Quan la meva ànima s'encanta.
Escolta els batecs del meu cor que s'estoba,
Resultat dels seus cabells, reflexos de caoba.

Allargo els braços, càlid i estimat
Amb ella dormo i cau l'eternitat.
Despert sempre cuidant d'ella,
Mes res no importa, dorm tan bella..

Mirada esfereidora,
Que em plau a tota hora.
Veu suau i dolça,
Música per mi s'escolt.


-Pugem al cel?- pregunta.
-Que importa, lamor ens junta!
Volem enllà, enlluerne'm com estel,
Bessem-nos, deixant enrere un vel.

-Quant temps l'amor perdura?
-Mai acaba, perdre'l seria tortura.
Rere llàgrimes els ulls en flames,
Rere els llavis perdudes mil paraules.

Amb tu al llit

Vull restar al teu costat,
Vull plorar veient com dorms amb tanta serenitat.
Amb els ulls injectats en sang,
i preguntant-me on deus estar volant.

Pensava: hauria de lluitar per la veritat?
Hauria de lluitar per allò que em fa somiar?
Preguntes que no calen ser respostes,
Respostes que es formulen soles.

No més malspensaments no més alucinacions,
Ella és amb mi, noto les seves polsacions.
No més malsomnis no més males nits,
Sabent que, ara i sempre, ella dorm amb mi.

dissabte, 17 de setembre de 2011

La dama de la guadaña.

No temerme debería tu mente,
Pues a lo largo de tu vida
Has visto como indefinidamente,
Acogía toda esperanza consumida.

Se me atribuye tacto frío,
Sin miramientos yo alejo,
Y todo aquel que yace mio,
Congelado en el recuerdo dejo.

Aprended a vivir conmigo,
Pues allá donde mires vivo,
No te preocupes por el tiempo,
Pues problemas y dolores derribo.

En la oscuridad quizá me encuentro,
Palabras, recuerdos, momentos...
Todo problema ahora queda resuelto,
Expira, di adiós a tus tormentos.

Mas mi trabajo es hacerte eterno,
Apagando el dolor de cada uno de tus latidos,
Dibujandote, infinito en el recuerdo tierno,
Una imagen de ti, un diamante a tus conocidos.

dimecres, 7 de setembre de 2011

(no name yet.): Capítol 1


...ho recordo tot. No deurien ser les 4.15 i ja començava a caure en una espiral sense fons dins del meu cap. Un cop rere l'altre llegia dins meu el petit discurs sentimental que volia recitar a la persona que més estimava. Caminava. Pregava a no sé qui, per tal de que la suor freda deixés de caure per tot el meu cos.. Tot i així ho veia tot tant perfecte…

Seguia caminant. Escoltant les meves cançons predilectes, aquelles que la seva lletra demostrava molt per a mi i em recordaven a ella. Però en aquells instants no les escoltava, encara que hi volgués prendre-hi atenció, no podia, només les sentia.. Com si algú m'estiguès xiuxiuejant a l'orella sense parar amb un ritme que, sinó hagués estat aquell dia, m’estaria brindant records a la memoria sobre moments inolvidables.


Cada pasa que feia era un "fer o morir", em veia immers en el meu propi món, de moment estava allí, sol, caminant sense rumb, però alhora sabent que allà on anava m’esperava el millor, mesperava el cel, aquell cel blau ple d’harmonia que ens fa parar-nos a pensar. 

Pensar en què?  

En tot. 

A cada pasa q donava, notava el batec del meu cor, incessant, intranquil, nerviós. Nerviós? No.. Nerviós, per què? Si aquell dia no tenia res d’especial no? Era un divendres qualsevol... Doncs no ho veia així.. El meu cos sabia que el meu món a part i solitari canviaria per sempre. El meu cor bategava amb més força q mai i la meva sang em cremava per tot el cos, em notava com si estigués rodejat de flames.

Per sort feia un dia increíble, ninguú ho hagués dit, però tot semblava tranquil, com si tot el que m’envoltés es sostingés per si mateix, en una estabilitat perfecta, dins d’aquell paisatge de poble desolat.

Era el meu poble, els meus camins, la meva vida... Caminava i veia el mateix de sempre... Pero perquè dimonis ho veia tot diferent?

El cap em donava voltes i ara ja no notava aquella fredor.. El cos em cremava, em demanava a crits que explotés perquè allò que sentia en aquells moments no es podia suportar... M'apropava. Per què noto els meus sentits descontrolats i les meves emocions desfasadess i barrejades? Ja em donava igual, arribava el moment en que el meu món canvies d’una vegada per totes…  

Mica en mica pujava aquell turó, tot anava com havia "planejat" arribava a l'hora, diria que una mica d'hora i tot.. de sobte la vaig veure assaguda en un daquells banc, vaig veure com mirava el terra, m'imagino que els nervis no la van ajudar a mirar-me mentre arribava, potser no volia creure's el que veia o potser m'havia vist i preferia no tornar-me a dirigir la mirada fins que no fos prou a prop com per clavar-me els seus ulls en els meus, deixant enrere totes les diferències. 

Aquells cinc metres que em separaven d'aquell banc on restava ella, s'em van fer insoportables... Eterns cinc segons que em van semblar un infern, un daquells moments en que et sents la persona més insegura de la Terra, com si de sobte et convertisis en aquell animal indefens de tots els contes que esgarrifat s'enrosca, tot i saber que per dins la sang li bull i el cor, que li batega increiblement fort i que li demana despertar la bestia interior, veu com el terror consumeix totes les seves forces i el paralitza. Doncs així em sentia i em veia jo... Tot i que encara no sé com vaig mantenir la meva compostura de persona normal i correcta, esperant al moment de la salutació formal... Que mai arribaria.

 Dos pases més.. El món es va quedar a les fosques. Totes les llums s'apagaren excepte la que jo tenia al meu davant. La llum que ara i per sempre iluminaria la meva vida. Va arribar el moment... Tot allò que portava , no hores ni dies sinó, unes setmanes pensant, aquell poema tant extens que pretenia expressar tot el que sentia per ella, va desapareixer.

Em vaig veure presa del caos.

Tot el que volia que sapiguès ella es va esvair.. Va desaparèixer del meu cap com si res... Com, tot allò que era tant important es va volatilitzar tant rapidament  sense deixar rastre?... Vaig fer ús del millor art que existeix fins ara i desde sempre. L'improvització.



Vaig demanar que s'aixequès.. No podia seguir veient-la sentada, amb aquella mirada plena d'entusiasme, plena de somnis, de llum.. De vida.
En els seus ulls veia com creia en mi.

Va ser llavors que me’n vaig adonar...

L'odiava. 


L'odiava si. Des de que la coneixia no podia parar de pensar en ella, fòs pel que fòs no podia. Sempre hi era ajudant-me a superar-ho tot com si fos el meu àngel de la guarda, i de veritat ho era. L'odiava perquè mai em deixava sol, sempre era alla si la necessitava no se com s'ho feia... No feia falta que diguès res perquè ella ho sabia tot. L'odiava perquè no em deixava tindre secrets... Els meus llavis sempre que li dirigien la paraula només podien dir la veritat, una veritat bruta perquè mai havia pogut dir-li el que de veritat sentia, potser per por... O perquè pensava que l'odiava? 

Seguia dient - L’odio!- Quan em mirava i els dos ens quedem sense paraules, aquell silenci em matava, em consumia per dins, i la tensió que creava, ens feia parlar de qualsevol tema fent que ambdòs semblessim extranys. L'odiava perquè veure el seu somriure incansable dia rere dia, era el que em feia viure, el que em deia que de veritat hi havia raons per viure, el somriure que sempre hi era quan més el necesitava. Odiava la seva veu… Perquè sempre em resonava dins meu alhora de dormir, aquelles paraules que hem dirigia durant el dia es repetien dins meu com si fossin noves amb el seu tó de veu, que ,per a mi, sempre havia estat música i vida. Odiava el seu caràcter sempre tant amigable i emocional... No sé com, però  només deixant de parlar-me em podia fer més mal que ningú.

Estava atrapat a odiarla... Pensava, a odiarla... Vaig deixar-me de tonteries el meu odi per ella no era odi. Tot allò que sentia per ella no té, ni en tenia abans, ni tindrà mai nom. Perquè no es pot ni tant sols descriure...

Alguns en diuen amor. 

Mentira.

Tot el que sentia i sento per ella no es pot descriure amb paraules... I ella també ho sabia, perquè jo ho havia après d'ella... El seu llenguatge corporal era també increible, només fent un gest era capaç d'explicarm-ho tot. Amb una paraula ella era capaç de dominar-me, d'ajudar-me, de fer-me viure, de donar-me a entendre que tot girava al seu voltant, que la meva vida era ella i que en aquell moment una paraula seva em podia llançar tranquilament al buit més negre i matar-me. Si això era odiar, no me n'empenedeixo. 

Vaig despertar del meu subconscient i vaig dir: -Recordes que et vaig dir que avui em veuries amb uns altres ulls? - ella va fer aquell gest amb el cap que m'ho explicava tot...

Vaig poder notar el seu cor bategar encara més fort que el meu i alhora que li deia el següent...: -Sisplau tanca els ulls un moment per mi.. - i mentres ho deia ella tancà els ulls, vaig suspirar i vaig veure un petit somriure que arquejava els seus llavis de manera que aquella petita mostra dalegria ho fos tot per a mi en aquella instants. 

Mi apropava i s'em feia etern.. Vaig girar el cap lleugerament, notava laire que tallava la nostra respiració i per fi... Els meus llavis acaronaven els seus, els meus brasos rodejaven la seva cintura i els seus recorrien el meu coll. Les meves mans l'oprimien amb força contra mi. Mai havia sentit res com allò, tot havia canviat. Ara el meu món eram nosaltres. No sé quan va durar aquell petó que ens va portar a un altre lloc, però el que si que sé és que només acabar vaig abraçarla amb totes les meves forces, li vaig acaronar els cabells i em vaig maleir per no haver fet tot allò molt abans. Abraçats notava com les seves llàgrimes queien sobre les meves espatlles.

Ara era ella el meu món. 

En realitat sempre ho havia estat. 

Res em passava pel cap i només la veia amb ella.. No podria descriure el paisatge d'aquell dia, després daquell petò només tenia ulls per ella. Després de l'abraçada vaig notar com encara tremolava i com els
seus ulls desprenien una rabia que havia estat amagada i controlada fins al moment en que ens vam bessar.

En el moment en que tots dos ens vam intercanviar personalitats i vam demostrar que de veritat estavem fets l'un per laltre. 

Encara tinc el dibuix dels seus ulls grabats en la memoria, el sabor dels seus llavis, lolor a la seva colonia, la seva roba, el seu somriure i encara noto la seva força dels seus somnis, les seves ganes de viure, de viure'm! De disfrutar i deixar-ho tot de banda. Mai una noia m'havia clavat una mirada tant expressiva com la que em va dirigir a mi aquella tarda. Em demanava a crits que estiguès amb ella per sempre i que no la deixès per res.

Espero que ara, siguis on siguis, rebis aquesta lletra i llegeixis això que t'acabo d'escriure. Mai n'oblidaré cap detall, creu-me. PERQUÈ TU, EM VAS ENSENYAR A VIURE! 



Els meus dits van deixar anar el llumí que acababa d'encendre i queia just al centre de la lletra. Ara veia com el foc convertia les meves paraules en cendra...