Follow by Email

dimarts, 29 de gener de 2013

Claus Perdudes

Avui parlo d'aquella sensació que sobresalta el cos quan t'acabes d'adonar que has perdut les claus de casa o la teva samarreta preferida. Comences a buscar per tot arreu i tot i així, no les trobes. De sobte, de tant buscar et topes amb qualsevol altre cosa que ja havies donat per perduda, i que de tant temps que ja la donaves per desapareguda, ja no la recordaves. Ara ni tan sols la necessites, però feia un temps, t'era necessària.

Algun cop vas haver de decidir parar la recerca, vas haver de saber dir prou. Potser perquè ja no la requeries o pel simple fet de que una altra n'havia suplantat el seu ús.

Crec que parlo per tots quan dic que tenim un inventari, una pila infinita, de coses que hem perdut i que encara esperen ser trobades, anhelant ser reconegudes pel valor que li havíem donat anteriorment.

I crec- gairebé sempre, si més no la majoria de vegades- que aquí és on jo pertanyo.

                                                                                                                                                                     

Aquí és on jo pertanyo. On vull pertànyer. Jo sóc aquella nota escrita en una fulla arrugada que encara guardes però no recordes on. Aquella fotografia dedicada que comença a fer-se mal bé. Aquell llibre que et van deixar i que te n'has fet amo sense voler. Aquella pàgina d'un llibre que va passar per les meves mans i que ara té una frase remarcada a llapis. Aquell dibuix ràpid just al fons del teu calaix.

 L'esperança de que el dia menys esperat em trobis i et recordi tot allò què un dia et vaig fer sentir és el que em fa viure de la manera que visc.