Follow by Email

dimecres, 7 de setembre de 2011

(no name yet.): Capítol 1


...ho recordo tot. No deurien ser les 4.15 i ja començava a caure en una espiral sense fons dins del meu cap. Un cop rere l'altre llegia dins meu el petit discurs sentimental que volia recitar a la persona que més estimava. Caminava. Pregava a no sé qui, per tal de que la suor freda deixés de caure per tot el meu cos.. Tot i així ho veia tot tant perfecte…

Seguia caminant. Escoltant les meves cançons predilectes, aquelles que la seva lletra demostrava molt per a mi i em recordaven a ella. Però en aquells instants no les escoltava, encara que hi volgués prendre-hi atenció, no podia, només les sentia.. Com si algú m'estiguès xiuxiuejant a l'orella sense parar amb un ritme que, sinó hagués estat aquell dia, m’estaria brindant records a la memoria sobre moments inolvidables.


Cada pasa que feia era un "fer o morir", em veia immers en el meu propi món, de moment estava allí, sol, caminant sense rumb, però alhora sabent que allà on anava m’esperava el millor, mesperava el cel, aquell cel blau ple d’harmonia que ens fa parar-nos a pensar. 

Pensar en què?  

En tot. 

A cada pasa q donava, notava el batec del meu cor, incessant, intranquil, nerviós. Nerviós? No.. Nerviós, per què? Si aquell dia no tenia res d’especial no? Era un divendres qualsevol... Doncs no ho veia així.. El meu cos sabia que el meu món a part i solitari canviaria per sempre. El meu cor bategava amb més força q mai i la meva sang em cremava per tot el cos, em notava com si estigués rodejat de flames.

Per sort feia un dia increíble, ninguú ho hagués dit, però tot semblava tranquil, com si tot el que m’envoltés es sostingés per si mateix, en una estabilitat perfecta, dins d’aquell paisatge de poble desolat.

Era el meu poble, els meus camins, la meva vida... Caminava i veia el mateix de sempre... Pero perquè dimonis ho veia tot diferent?

El cap em donava voltes i ara ja no notava aquella fredor.. El cos em cremava, em demanava a crits que explotés perquè allò que sentia en aquells moments no es podia suportar... M'apropava. Per què noto els meus sentits descontrolats i les meves emocions desfasadess i barrejades? Ja em donava igual, arribava el moment en que el meu món canvies d’una vegada per totes…  

Mica en mica pujava aquell turó, tot anava com havia "planejat" arribava a l'hora, diria que una mica d'hora i tot.. de sobte la vaig veure assaguda en un daquells banc, vaig veure com mirava el terra, m'imagino que els nervis no la van ajudar a mirar-me mentre arribava, potser no volia creure's el que veia o potser m'havia vist i preferia no tornar-me a dirigir la mirada fins que no fos prou a prop com per clavar-me els seus ulls en els meus, deixant enrere totes les diferències. 

Aquells cinc metres que em separaven d'aquell banc on restava ella, s'em van fer insoportables... Eterns cinc segons que em van semblar un infern, un daquells moments en que et sents la persona més insegura de la Terra, com si de sobte et convertisis en aquell animal indefens de tots els contes que esgarrifat s'enrosca, tot i saber que per dins la sang li bull i el cor, que li batega increiblement fort i que li demana despertar la bestia interior, veu com el terror consumeix totes les seves forces i el paralitza. Doncs així em sentia i em veia jo... Tot i que encara no sé com vaig mantenir la meva compostura de persona normal i correcta, esperant al moment de la salutació formal... Que mai arribaria.

 Dos pases més.. El món es va quedar a les fosques. Totes les llums s'apagaren excepte la que jo tenia al meu davant. La llum que ara i per sempre iluminaria la meva vida. Va arribar el moment... Tot allò que portava , no hores ni dies sinó, unes setmanes pensant, aquell poema tant extens que pretenia expressar tot el que sentia per ella, va desapareixer.

Em vaig veure presa del caos.

Tot el que volia que sapiguès ella es va esvair.. Va desaparèixer del meu cap com si res... Com, tot allò que era tant important es va volatilitzar tant rapidament  sense deixar rastre?... Vaig fer ús del millor art que existeix fins ara i desde sempre. L'improvització.



Vaig demanar que s'aixequès.. No podia seguir veient-la sentada, amb aquella mirada plena d'entusiasme, plena de somnis, de llum.. De vida.
En els seus ulls veia com creia en mi.

Va ser llavors que me’n vaig adonar...

L'odiava. 


L'odiava si. Des de que la coneixia no podia parar de pensar en ella, fòs pel que fòs no podia. Sempre hi era ajudant-me a superar-ho tot com si fos el meu àngel de la guarda, i de veritat ho era. L'odiava perquè mai em deixava sol, sempre era alla si la necessitava no se com s'ho feia... No feia falta que diguès res perquè ella ho sabia tot. L'odiava perquè no em deixava tindre secrets... Els meus llavis sempre que li dirigien la paraula només podien dir la veritat, una veritat bruta perquè mai havia pogut dir-li el que de veritat sentia, potser per por... O perquè pensava que l'odiava? 

Seguia dient - L’odio!- Quan em mirava i els dos ens quedem sense paraules, aquell silenci em matava, em consumia per dins, i la tensió que creava, ens feia parlar de qualsevol tema fent que ambdòs semblessim extranys. L'odiava perquè veure el seu somriure incansable dia rere dia, era el que em feia viure, el que em deia que de veritat hi havia raons per viure, el somriure que sempre hi era quan més el necesitava. Odiava la seva veu… Perquè sempre em resonava dins meu alhora de dormir, aquelles paraules que hem dirigia durant el dia es repetien dins meu com si fossin noves amb el seu tó de veu, que ,per a mi, sempre havia estat música i vida. Odiava el seu caràcter sempre tant amigable i emocional... No sé com, però  només deixant de parlar-me em podia fer més mal que ningú.

Estava atrapat a odiarla... Pensava, a odiarla... Vaig deixar-me de tonteries el meu odi per ella no era odi. Tot allò que sentia per ella no té, ni en tenia abans, ni tindrà mai nom. Perquè no es pot ni tant sols descriure...

Alguns en diuen amor. 

Mentira.

Tot el que sentia i sento per ella no es pot descriure amb paraules... I ella també ho sabia, perquè jo ho havia après d'ella... El seu llenguatge corporal era també increible, només fent un gest era capaç d'explicarm-ho tot. Amb una paraula ella era capaç de dominar-me, d'ajudar-me, de fer-me viure, de donar-me a entendre que tot girava al seu voltant, que la meva vida era ella i que en aquell moment una paraula seva em podia llançar tranquilament al buit més negre i matar-me. Si això era odiar, no me n'empenedeixo. 

Vaig despertar del meu subconscient i vaig dir: -Recordes que et vaig dir que avui em veuries amb uns altres ulls? - ella va fer aquell gest amb el cap que m'ho explicava tot...

Vaig poder notar el seu cor bategar encara més fort que el meu i alhora que li deia el següent...: -Sisplau tanca els ulls un moment per mi.. - i mentres ho deia ella tancà els ulls, vaig suspirar i vaig veure un petit somriure que arquejava els seus llavis de manera que aquella petita mostra dalegria ho fos tot per a mi en aquella instants. 

Mi apropava i s'em feia etern.. Vaig girar el cap lleugerament, notava laire que tallava la nostra respiració i per fi... Els meus llavis acaronaven els seus, els meus brasos rodejaven la seva cintura i els seus recorrien el meu coll. Les meves mans l'oprimien amb força contra mi. Mai havia sentit res com allò, tot havia canviat. Ara el meu món eram nosaltres. No sé quan va durar aquell petó que ens va portar a un altre lloc, però el que si que sé és que només acabar vaig abraçarla amb totes les meves forces, li vaig acaronar els cabells i em vaig maleir per no haver fet tot allò molt abans. Abraçats notava com les seves llàgrimes queien sobre les meves espatlles.

Ara era ella el meu món. 

En realitat sempre ho havia estat. 

Res em passava pel cap i només la veia amb ella.. No podria descriure el paisatge d'aquell dia, després daquell petò només tenia ulls per ella. Després de l'abraçada vaig notar com encara tremolava i com els
seus ulls desprenien una rabia que havia estat amagada i controlada fins al moment en que ens vam bessar.

En el moment en que tots dos ens vam intercanviar personalitats i vam demostrar que de veritat estavem fets l'un per laltre. 

Encara tinc el dibuix dels seus ulls grabats en la memoria, el sabor dels seus llavis, lolor a la seva colonia, la seva roba, el seu somriure i encara noto la seva força dels seus somnis, les seves ganes de viure, de viure'm! De disfrutar i deixar-ho tot de banda. Mai una noia m'havia clavat una mirada tant expressiva com la que em va dirigir a mi aquella tarda. Em demanava a crits que estiguès amb ella per sempre i que no la deixès per res.

Espero que ara, siguis on siguis, rebis aquesta lletra i llegeixis això que t'acabo d'escriure. Mai n'oblidaré cap detall, creu-me. PERQUÈ TU, EM VAS ENSENYAR A VIURE! 



Els meus dits van deixar anar el llumí que acababa d'encendre i queia just al centre de la lletra. Ara veia com el foc convertia les meves paraules en cendra...



2 comentaris:

  1. M'encanta Paul. Només puc dir-te això perque m'he quedat sense paraules.
    Espero que les teves paraules, la teva història, vida, arribi lluny, molt lluny.

    ResponElimina