dimecres, 29 de febrer del 2012

Cada día es lo mismo, cada segundo es distinto.

Hablan los labios de un criminal. De aquel que al andar por sus calles habituales solo piensa en buscar, en encontrar algo que poder patinar.


Hablo en nombre de aquellos que a cada paso que dan miran a su alrededor y piensan, debería haber llevado conmigo mi otra mitad.. Cerramos los ojos y pensamos si alguien más ve lo que nosotros. Pero no, nosotros no vemos la calle como los demás, vemos un poco más allá, porque no sabemos ver nada más que eso. Ellos ven un banco, nosotros un sinfin de posibilidades. Ellos ven una piscina, nosotros un mar de ideas alocadas. Ellos ven un skatepark, nosotros no vemos nada.


Te despiertas por la mañana y ahí está, incondicional a ti, esperando a rodar un dia más, a volver a empezar otra vez. La tomas, cojes la tabla y sientes que ya no hay marcha atrás, decidiste hacer ésto hace tiempo, forma parte de ti, lo necesitas. El skate es para nosotros lo que el crak para un yonki, es nuestra ambrosía y nuestro néctar, nuestra droga dura, nuestro alucinójeno que nos separa de la realidad. Sí, lo que la gente ve es una tabla de madera, pero nosotros vemos un mundo sobre cuatro ruedas.


Es nuestra parte irracional, la idea incorrecta para los demás, aquello que nos hace creer en lo que nadie quiere ver, el triumfo. El poder superarte a ti mismo cada día después de caer, hasta que tus piernas digan basta y empezar otra vez.


No hay nada de malo en caer, el suelo que a veces nos toca morder, es el mismo que nos ayuda a levantarnos y volver.


Una vez más, estás en frente de esas escaleras que partieron tu antiguo mundo en dos. Vuelves a sentir ese cosquilleo entre los dedos de los pies, ese temblor imparable, imperceptible quizás, pero que te hace vibrar, porque te estás a punto de inyectar tu dosis diaria. Cierras los ojos, escuchas el latido de una caja con forma de corazón, que ahora, aun resuena vacía. Espera, pierde el tiempo, cuenta hasta tres y saltate el dos. Ya has decidido, no puedes esperar más, toca saltar.


Segundos antes de volar, comprendes porque haces todo ésto.


Caes, te sientes atontado, alguna risa incontrolada se le escapa a algún espectador espontáneo que ha visto todo tu ritual. Te levantas, no escuchas nada, estás sordo y ciego, solo quieres más. Sabes que ésto te puede llenar, sólo tienes que levantarte y probar.


No, probar no.

Lo haces.


Segundo intento. Resvalas. Mal. Otra vez. Tropiezas. Venga, una vez más... A cada caída te sientes más enganchado, no lo puedes dejar. Aquel espectante personaje que sigue esperando verte caer quizás cree que eres masoca. No te sientes incomprendido, simplemente sabes que no podrá sentir nunca nada de lo que a ti te está ocurriendo. Es un no parar. Cambias la canción de tu mp3, suena aquella música que te trae recuerdos, subes las escaleras, tus pies flotan bajo nubes, empiezas a no sentirlos, las notas siguen sonando, rebotando en las paredes huecas de tu caja con forma de corazón, pero no por mucho tiempo. Llegó el momento.


Un último suspiro. Cojes la tabla, miras al suelo, miras los ojos del insensato que sigue esperando verte caer una vez más y en sus ojos no ves nada, pero tu, aun tienes la madera entre tus manos, tu mundo esperando rodar.


Te lanzas una vez más escaleras abajo.


Eureka.


Te sientes distinto, lleno, anonadado, has dejado de estar angustiado, todo ha desaparecido, ya no te importa el dolor de tus tobillos, rodillas y manos, has vencido.


Frenas, te giras. Aquel que esperaba impaciente ver como mordías el suelo ya no existe, se ha esfumado porque ya ha pasado de su pasatiempos. El skate no es una moda, no es ningún juego, ni tampoco un crimen, el skate no es nada, si no lo vives. Pero cuando entiendes lo que significa tener tu mundo bajo tus pies, el skate lo es todo.


Llegas a casa, nadie sabe lo que ha estado para ti aquel salto. Saltar al vacío y volver intacto, esa es nuestra sensación de cada día, la de todos nosotros, la de los adictos a la adrenalina.


No pedimos nada a cambio de los demás, no esperamos nada de nadie, porque sabemos que nadie nos logra entender. Que no lo intenten, no podrán si no lo viven, y no podrán vivirlo, para ellos esto es un crimen.


Nos gusta ir ciegos de lo único que vemos: Patinar. Nos gusta vivir sin techo: ver el cielo, las estrellas, sentirte una de ellas al haber logrado tu objetivo del día.


Lo mejor de todo: el día más fácil fue ayer. Mañana más y mejor.




dimarts, 3 de gener del 2012

Atzar. Què és l'atzar quan es troba a les nostres mans?

Et trobes indecís i no saps que fer en una decisió a dues bandes. Escollir. Una de les pitjor pors de l'ésser humà. Si o no, viure o existir, estimar o odiar... De vegades no hi ha una opció neutral, de vegades només hi ha una tria correcte, de vegades...

Però de veritat deixem escollir els nostres camins pel destí? L'atzar ens guia o algu per l'estil?

Què penses quan agafes una moneda? Cara o creu? Doncs pren la decisió d'agafar les regnes del teu cavall i decideix-te per acabar amb els dubtes i seguir endavant. Agafa una moneda, dona-li nom als teus dubtes, un el diràs pel nom de cara i l'altre pel de creu. Llença la moneda sense haver pres cap decisió, sense haver-te intentat dir quina de les dues "guanyarà", sense cap compromís, no de moment. Bé, ara ja tens la moneda entre els dits, potser ara ja és ben amunt, rodant per damunt del teu cap

Potser ara és quan el temps es para només per tu.

En aquest instant, just en aquest segon, és quan el teu cor pren la decisió que de veritat necessites, la que de veritat és teva. La que no et fallarà. Hi haurà qui torni a llançar la moneda perquè no li haurà agradat el seu "resultat", llavors tornem a començar, fins que se n'adoni de que la seva decisió ja no es tracta d'un joc, es tracta del seu present més pròxim.


La moneda ja és enlaire. Has decidit ja?





dissabte, 17 de desembre del 2011

Heartless Song

I feel alone,
So far from home,
And now I realise,
That all is left behind...
That this is my demise.
Cut down my wings,
Now i dont believe,
That feeling alive,
Doesn't give anything(anything to me)
Without you.
I promise to rise,
I've promised not to burst.
I wish you think of me,
(as I think of you)
I wish I could say I love you..
Again.
Is this what I wanted to be?
Is this my life's gift?
I just wanna see you smile,
(your lips... just let me fly)
I hope I'll lay by your side.
I've tried so many times,
Not to remember your voice.
Not to dream of your eyes.
I have fallen a part,
I bleed seas so many times.
You left me so blind
You held me so high
And then, you just said: Good Bye.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Nèixer per viure sempre.

L'únic que sé
es que jo sé
que tu saps
que jo sé
que tu saps.
És tan fàcil dir que vius al paradís, però tan difícil entendre'l i fer-ne ús real d'ell. Hi és a cada moment que has de pensar en el que fas, dosfrutant d'aquell segon, d'aquella petita emoció. En el fons, som el que som, però, la vida és el que és? La vida és tot allò que vols que sigui. Un "paradís" constantment canviant.
Un dia el teu món pot ser groc, ple de llum, de somriures, de mirades que donen vida... I d'altres aquest món,  ara gris, és un drap moll, ple a vessar de llàgrimes, de crits apagats i de mirades inexpressives... Però en el fons tots sabem que si el món canvia és perquè un en vol. Ets tu qui mana aquí, qui porta les regnes de la teva vida, ets tu qui marca el ritme!
Pots marxar sempre que vulguis d'aquí, la sortida és ben fàcil, no fa falta ni buscar-la, però tots aquells que han prés aquella decisió, la d'acomiadar-se sense dir adéu, han deixat buit. Hem de veure que la nostra línia, passi el que passi ha de seguir endavant, demostrar al planeta blau que qui el fa rodar som nosaltres mateixos, cadascú a la seva manera, però sent un i no pretenent ser algú altre. Així doncs, fem que el nostre viure, les nostres decisions i les nostres accions, fagin que al marxar d'aqui, no deixem només un buit.. Sinó, bé..., tot just al contrari. Hem de viure per tal d'omplir aquells racons dels cors dels nostres estimats que ara son buits.
I com omplim aquests buits si marxem del seu costat? La resposta és ben senzilla. Demostrant a cada dia que passa que compartir la vida al seu costat és la teva felicitat, que cada moment junts no caurà mai a l'oblit, sinó que, per alguna raó perdurarà per sempre, perquè el record mai marxa, el record mai passa, el record mai expira. Potser la memoria es deteriora i oblida, però el record seguirà viu, allà, on pensavam que no hi podia haver-hi res més. Si si tot just allà en aquell petit racó,no del nostre cap, que per qualsevol problema esborra, sinó al vertader motor del teu cos, allò que de veritat ens manté vius i que ens deixa estimar i que alhora fa que els demés ens estimin a nosaltres...
Hem de viure per tal de fer-nos eterns dins dels cors dels qui estimem, perquè si de veritat hi ha algú que no oblida mai, aquest algú és el cor de l'ésser humà.
Paul

dimarts, 25 d’octubre del 2011

reflejos 1

A cada mirada olvidada
un suspiro perdido.
A cada palabra enterrada..
miento, yo nunca olvido.

Todo abrazo consumido.
Toda lágrima aliviada.
Por más que haya caído,
la recojía admirada.

Recuerdo sus esmeraldas,
reflejadas en ellas su alma.
Cubriendo mis espaldas,
recobraba ella mi calma.

Me respiraba, la respiro...
su voz era música a mis oídos.
Me amaba, la sigo amando...
mi vida son, y serán, sus latidos.

divendres, 7 d’octubre del 2011

No title

Deixa'm respirar-te,
Deixa'm dir-te,
Mai podré oblidar-te,
Mai deixaré destimar-te.

Llavis tant suaus
Besant-me em plaus.
Son petals de rosa,
Quina vida tan dolça.

Abrasat a la vida,
Quan et rodejo
I respires.

Abrasat al destí
Quan et miro
I em mires.

diumenge, 25 de setembre del 2011

Divendres nit.

Lluna i estrelles ballen per la nit...
Dibuixen reflexos que pinten linfinit.
Camins sense final, on tot és res,
Caminen verds dos nous estels.

Devant d'ella, els meus ulls encissats,
pels ulls que em son admirats.
Els seus llavis neixen del miracle,
Natural.. Són la meva mel desitjada.

Ella ni tan sols s'espanta,
Quan la meva ànima s'encanta.
Escolta els batecs del meu cor que s'estoba,
Resultat dels seus cabells, reflexos de caoba.

Allargo els braços, càlid i estimat
Amb ella dormo i cau l'eternitat.
Despert sempre cuidant d'ella,
Mes res no importa, dorm tan bella..

Mirada esfereidora,
Que em plau a tota hora.
Veu suau i dolça,
Música per mi s'escolt.


-Pugem al cel?- pregunta.
-Que importa, lamor ens junta!
Volem enllà, enlluerne'm com estel,
Bessem-nos, deixant enrere un vel.

-Quant temps l'amor perdura?
-Mai acaba, perdre'l seria tortura.
Rere llàgrimes els ulls en flames,
Rere els llavis perdudes mil paraules.