Llaves Perdidas

Ahora hablo de aquella sensación que te sobresalta el cuerpo cuando te das cuenta de que has perdido las llaves de casa o tu camiseta favorita. Empiezas a buscar por todos lados y aun así. no las encuentras. Entonces, tras tiempo de búsqueda, te encuentras con cualquier otra cosa que ya habías dado por perdida, y que después de tanto tiempo, ya ni tan solo recordabas. Ahora ni si quiera la necesitas, pero hace un tiempo, la necesitabas.

En un momento dado tuviste que decidir parar esa búsqueda, tuviste que saber decir “ya basta, es suficiente.”. Quizás porque ya no la necesitabas más o por el simple hecho de que alguna otra había suplantado su uso.

Creo que hablo en voz de todos cuando digo que tenemos un inventario, una pila infinita, de cosas que hemos perdido y que todavía esperan ser encontradas, anhelando ser reconocidas por el valor que una vez les habíamos brindado.

Y creo – siempre, mas sino la mayoría de veces- que aquí es dónde yo pertenezco.

Definitivamente, aquí es dónde pertenezco. Dónde quiero pertenecer. Yo soy aquella nota escrita en una hoja, ahora ya arrugada, que tienes guardada y no sabes dónde. Aquel libro que te prestaron y del que te has adueñado sin siquiera pretenderlo. Aquella página de un libro que pasó por tus manos y que ahora tiene una frase marcada a lápiz. Aquel dibujo rápido que te dieron en clase hundido en lo más hondo de tu cajón.

La esperanza de que, en el día menos esperado, me encuentres y te recuerde todo aquello  que un día te hice sentir es lo que me hace vivir tal y como vivo. 

Claus Perdudes

Avui parlo d'aquella sensació que sobresalta el cos quan t'acabes d'adonar que has perdut les claus de casa o la teva samarreta preferida. Comences a buscar per tot arreu i tot i així, no les trobes. De sobte, de tant buscar et topes amb qualsevol altre cosa que ja havies donat per perduda, i que de tant temps que ja la donaves per desapareguda, ja no la recordaves. Ara ni tan sols la necessites, però feia un temps, t'era necessària.

Algun cop vas haver de decidir parar la recerca, vas haver de saber dir prou. Potser perquè ja no la requeries o pel simple fet de que una altra n'havia suplantat el seu ús.

Crec que parlo per tots quan dic que tenim un inventari, una pila infinita, de coses que hem perdut i que encara esperen ser trobades, anhelant ser reconegudes pel valor que li havíem donat anteriorment.

I crec- gairebé sempre, si més no la majoria de vegades- que aquí és on jo pertanyo.

                                                                                                                                                                     

Aquí és on jo pertanyo. On vull pertànyer. Jo sóc aquella nota escrita en una fulla arrugada que encara guardes però no recordes on. Aquella fotografia dedicada que comença a fer-se mal bé. Aquell llibre que et van deixar i que te n'has fet amo sense voler. Aquella pàgina d'un llibre que va passar per les meves mans i que ara té una frase remarcada a llapis. Aquell dibuix ràpid just al fons del teu calaix.

 L'esperança de que el dia menys esperat em trobis i et recordi tot allò què un dia et vaig fer sentir és el que em fa viure de la manera que visc. 

SUÏCIDI

Suïcidi. Segur que amb aquesta paraula ja us he cridat l'atenció. Per desgràcia una acció tant egoista és capaç de cridar-nos l'atenció tant fàcilment. 

Potser mai havia entès el real significat de la paraula i en vaig fer ús d'ella massa cops. Massa cops repetida al cap, massa cops repetida a les lletres de les cançons, massa cops escrita a la llibreta... Jo pensava que ho entenia, però m'equivocava completament. 

Vaig haver de perdre un amic, un company de fatigues, un "homie" i un mestre  per adonar-me del que significa aquesta paraula. I de debó, no significa cridar l'atenció, no és la solució als problemes, no és un calmant ni cap analgèsic, no té res a veure amb el que pots estar arribant a pensar ara mateix. Sé de molts que deuen haver viscut una situació semblant a la meva i ara, si estiguéssin llegint això, coïncidirien amb mi. Coïncidirien en què, un cop entesa la paraula, ja no la vols haver de tornar a utilitzar. Ni tan sols la vols veure escrita, no la vols ni llegir, ni tan sols escoltar-la. 

L'únic que vols és que aquesta paraula desaparegui.

L'error és creure en aquest fals "pas endevant" i marxar d'aquest món, perquè això és un complet "pas enrere". Potser és la societat en què vivim o potser sóc jo, però cada dia, llegeixo aquesta paraula en nens que l'escriuen als seus braços, l'escolto d'algú que només sap que dir aquesta paraula, la hi veig escrita en els ulls d'una persona que es veu perduda en un remolí que s'ha fet amb les seves pròpies idees sobre problemes que realment no són per preocupar-se si es deixessin ajudar. Sempre hi haurà algú millor que tu, supera't a tu mateix! i recorda, sempre hi haurà algú en pitjors condicions que tu també.

Sé que no puc canviar l'opinió de ningú. Sé que una persona que de veritat pateix, que el seu dia a dia és pitjor que ésser mort, que no té a ningú més que al seu reflex en un mirall trencat per la bogeria, que no vol obrir els ulls perquè algú altre els hi té tancats sota pany i clau... Sé que aquesta gent potser mai podrà canviar d'opinió. I també sé que molts no coïncidiran en que "marxar" és la solució, fins que algú sigui capaç d'obrir-li els ulls. 

El suïcidi és d'egoistes. 

Només un egoista deixaria de lluitar, pensant que així ho solucionaria tot, perquè, al seu cap, estaria deixant de  lluitar  per la seva vida i a ningú l'importaria. Del que no se n'adona, és que també està deixant de lluitar per les vides que el rodejan. La ferida que es deixa, és molt pitjor que la que es tracta de curar. 

"Només hauria d'haver demanat ajuda...", "Si haguès sapigut què li passava, l'haguès intentat ajudar per sobre de tot...", "Alomillor podria haver-ho evitat...", "Potser l'haguès entès si..."

"Hauria d'haver entès, que no té sentit dir Adéu, quan aquest és un Adéu per sempre."

El suïcidi gela a tothom qui t'estima. Només has de pensar-hi una mica, veure qui et rodeja. No estàs sol, mai ho has estat, has de deixar l'orgull a part i has de deixar-te ajudar. No per no deixar que t'ajudin seràs més fort. 

Segueix lluitant. Segueix endavant i mai baixis el cap. Segueix cercant allò que t'omple. Segueix somrient. Segueix sent tu mateix. Segueix els teus somnis i fes-los tots teus. Segueix sense aturar-te. Segueix estimant i deixa't estimar. 

Potser res del que he escrit no ho llegirà mai ningú. O qui ho llegeixi no ho entendrà. Però, només volia enrecordar-me'n de tu company. Tu que vas decidir marxar. Tu que vas escollir donar aquella pasa en fals... Mai t'oblidaré, perquè no només vas marxar i vas deixar un gran record que s'em fa petit si penso en que podrien ser molts més i de millors... sinó que també vas emportar-t'en una part de mi, i una part de molts. També vas fer canviar a algú altre, no només vas canviar-te a tu i al teu dolor, i de vegades, m'agrada imaginar-me que passaria si amb aquelles llàgrimes i aquell dolor que ens vas deixar es pogués fer una escala. Perquè potser amb aquesta escala que haguéssim fet tots per tu, podríem anar-te a buscar i portar-te aquí un altre cop amb nosaltres, per poder tornar a ser aquells amics que vam ser tots un cop.

Descansa al paradís.

La realidad es una mierda, el mundo es un cáncer y todo se derrumba de tal forma que incluso aterroriza. Todo está sucio.

Pero sabéis qué?

Algún día nada de esto seguirá así, todo desaparecerá, literalmente.

Así que alegraros de conocer lo que es la vida. Estáis vivos. Vivid.

Cada día es lo mismo, cada segundo es distinto.

Hablan los labios de un criminal. De aquel que al andar por sus calles habituales solo piensa en buscar, en encontrar algo que poder patinar.

Hablo en nombre de aquellos que a cada paso que dan miran a su alrededor y piensan, debería haber llevado conmigo mi otra mitad.. Cerramos los ojos y pensamos si alguien más ve lo que nosotros. Pero no, nosotros no vemos la calle como los demás, vemos un poco más allá, porque no sabemos ver nada más que eso. Ellos ven un banco, nosotros un sinfin de posibilidades. Ellos ven una piscina, nosotros un mar de ideas alocadas. Ellos ven un skatepark, nosotros no vemos nada.

Te despiertas por la mañana y ahí está, incondicional a ti, esperando a rodar un dia más, a volver a empezar otra vez. La tomas, cojes la tabla y sientes que ya no hay marcha atrás, decidiste hacer ésto hace tiempo, forma parte de ti, lo necesitas. El skate es para nosotros lo que el crak para un yonki, es nuestra ambrosía y nuestro néctar, nuestra droga dura, nuestro alucinójeno que nos separa de la realidad. Sí, lo que la gente ve es una tabla de madera, pero nosotros vemos un mundo sobre cuatro ruedas.

Es nuestra parte irracional, la idea incorrecta para los demás, aquello que nos hace creer en lo que nadie quiere ver, el triumfo. El poder superarte a ti mismo cada día después de caer, hasta que tus piernas digan basta y empezar otra vez.

No hay nada de malo en caer, el suelo que a veces nos toca morder, es el mismo que nos ayuda a levantarnos y volver.

Una vez más, estás en frente de esas escaleras que partieron tu antiguo mundo en dos. Vuelves a sentir ese cosquilleo entre los dedos de los pies, ese temblor imparable, imperceptible quizás, pero que te hace vibrar, porque te estás a punto de inyectar tu dosis diaria. Cierras los ojos, escuchas el latido de una caja con forma de corazón, que ahora, aun resuena vacía. Espera, pierde el tiempo, cuenta hasta tres y saltate el dos. Ya has decidido, no puedes esperar más, toca saltar.

Segundos antes de volar, comprendes porque haces todo ésto.

Caes, te sientes atontado, alguna risa incontrolada se le escapa a algún espectador espontáneo que ha visto todo tu ritual. Te levantas, no escuchas nada, estás sordo y ciego, solo quieres más. Sabes que ésto te puede llenar, sólo tienes que levantarte y probar.

No, probar no.

Lo haces.

Segundo intento. Resvalas. Mal. Otra vez. Tropiezas. Venga, una vez más... A cada caída te sientes más enganchado, no lo puedes dejar. Aquel espectante personaje que sigue esperando verte caer quizás cree que eres masoca. No te sientes incomprendido, simplemente sabes que no podrá sentir nunca nada de lo que a ti te está ocurriendo. Es un no parar. Cambias la canción de tu mp3, suena aquella música que te trae recuerdos, subes las escaleras, tus pies flotan bajo nubes, empiezas a no sentirlos, las notas siguen sonando, rebotando en las paredes huecas de tu caja con forma de corazón, pero no por mucho tiempo. Llegó el momento.

Un último suspiro. Cojes la tabla, miras al suelo, miras los ojos del insensato que sigue esperando verte caer una vez más y en sus ojos no ves nada, pero tu, aun tienes la madera entre tus manos, tu mundo esperando rodar.

Te lanzas una vez más escaleras abajo.

Eureka.

Te sientes distinto, lleno, anonadado, has dejado de estar angustiado, todo ha desaparecido, ya no te importa el dolor de tus tobillos, rodillas y manos, has vencido.

Frenas, te giras. Aquel que esperaba impaciente ver como mordías el suelo ya no existe, se ha esfumado porque ya ha pasado de su pasatiempos. El skate no es una moda, no es ningún juego, ni tampoco un crimen, el skate no es nada, si no lo vives. Pero cuando entiendes lo que significa tener tu mundo bajo tus pies, el skate lo es todo.

Llegas a casa, nadie sabe lo que ha estado para ti aquel salto. Saltar al vacío y volver intacto, esa es nuestra sensación de cada día, la de todos nosotros, la de los adictos a la adrenalina.

No pedimos nada a cambio de los demás, no esperamos nada de nadie, porque sabemos que nadie nos logra entender. Que no lo intenten, no podrán si no lo viven, y no podrán vivirlo, para ellos esto es un crimen.

Nos gusta ir ciegos de lo único que vemos: Patinar. Nos gusta vivir sin techo: ver el cielo, las estrellas, sentirte una de ellas al haber logrado tu objetivo del día.

Lo mejor de todo: el día más fácil fue ayer. Mañana más y mejor.

Atzar. Què és l'atzar quan es troba a les nostres mans?

Et trobes indecís i no saps que fer en una decisió a dues bandes. Escollir. Una de les pitjor pors de l'ésser humà. Si o no, viure o existir, estimar o odiar... De vegades no hi ha una opció neutral, de vegades només hi ha una tria correcte, de vegades...

Però de veritat deixem escollir els nostres camins pel destí? L'atzar ens guia o algu per l'estil?

Què penses quan agafes una moneda? Cara o creu? Doncs pren la decisió d'agafar les regnes del teu cavall i decideix-te per acabar amb els dubtes i seguir endavant. Agafa una moneda, dona-li nom als teus dubtes, un el diràs pel nom de cara i l'altre pel de creu. Llença la moneda sense haver pres cap decisió, sense haver-te intentat dir quina de les dues "guanyarà", sense cap compromís, no de moment. Bé, ara ja tens la moneda entre els dits, potser ara ja és ben amunt, rodant per damunt del teu cap

Potser ara és quan el temps es para només per tu.

En aquest instant, just en aquest segon, és quan el teu cor pren la decisió que de veritat necessites, la que de veritat és teva. La que no et fallarà. Hi haurà qui torni a llançar la moneda perquè no li haurà agradat el seu "resultat", llavors tornem a començar, fins que se n'adoni de que la seva decisió ja no es tracta d'un joc, es tracta del seu present més pròxim.

La moneda ja és enlaire. Has decidit ja?

Heartless Song

I feel alone,
So far from home,
And now I realise,
That all is left behind...
That this is my demise.
Cut down my wings,
Now i dont believe,
That feeling alive,
Doesn't give anything(anything to me)
Without you.
I promise to rise,
I've promised not to burst.
I wish you think of me,
(as I think of you)
I wish I could say I love you..
Again.
Is this what I wanted to be?
Is this my life's gift?
I just wanna see you smile,
(your lips... just let me fly)
I hope I'll lay by your side.
I've tried so many times,
Not to remember your voice.
Not to dream of your eyes.
I have fallen a part,
I bleed seas so many times.
You left me so blind
You held me so high
And then, you just said: Good Bye.

Nèixer per viure sempre.

L'únic que sé
es que jo sé
que tu saps
que jo sé
que tu saps.
És tan fàcil dir que vius al paradís, però tan difícil entendre'l i fer-ne ús real d'ell. Hi és a cada moment que has de pensar en el que fas, dosfrutant d'aquell segon, d'aquella petita emoció. En el fons, som el que som, però, la vida és el que és? La vida és tot allò que vols que sigui. Un "paradís" constantment canviant.
Un dia el teu món pot ser groc, ple de llum, de somriures, de mirades que donen vida... I d'altres aquest món,  ara gris, és un drap moll, ple a vessar de llàgrimes, de crits apagats i de mirades inexpressives... Però en el fons tots sabem que si el món canvia és perquè un en vol. Ets tu qui mana aquí, qui porta les regnes de la teva vida, ets tu qui marca el ritme!
Pots marxar sempre que vulguis d'aquí, la sortida és ben fàcil, no fa falta ni buscar-la, però tots aquells que han prés aquella decisió, la d'acomiadar-se sense dir adéu, han deixat buit. Hem de veure que la nostra línia, passi el que passi ha de seguir endavant, demostrar al planeta blau que qui el fa rodar som nosaltres mateixos, cadascú a la seva manera, però sent un i no pretenent ser algú altre. Així doncs, fem que el nostre viure, les nostres decisions i les nostres accions, fagin que al marxar d'aqui, no deixem només un buit.. Sinó, bé..., tot just al contrari. Hem de viure per tal d'omplir aquells racons dels cors dels nostres estimats que ara son buits.
I com omplim aquests buits si marxem del seu costat? La resposta és ben senzilla. Demostrant a cada dia que passa que compartir la vida al seu costat és la teva felicitat, que cada moment junts no caurà mai a l'oblit, sinó que, per alguna raó perdurarà per sempre, perquè el record mai marxa, el record mai passa, el record mai expira. Potser la memoria es deteriora i oblida, però el record seguirà viu, allà, on pensavam que no hi podia haver-hi res més. Si si tot just allà en aquell petit racó,no del nostre cap, que per qualsevol problema esborra, sinó al vertader motor del teu cos, allò que de veritat ens manté vius i que ens deixa estimar i que alhora fa que els demés ens estimin a nosaltres...
Hem de viure per tal de fer-nos eterns dins dels cors dels qui estimem, perquè si de veritat hi ha algú que no oblida mai, aquest algú és el cor de l'ésser humà.
Paul

reflejos 1

A cada mirada olvidada
un suspiro perdido.
A cada palabra enterrada..
miento, yo nunca olvido.

Todo abrazo consumido.
Toda lágrima aliviada.
Por más que haya caído,
la recojía admirada.

Recuerdo sus esmeraldas,
reflejadas en ellas su alma.
Cubriendo mis espaldas,
recobraba ella mi calma.

Me respiraba, la respiro...
su voz era música a mis oídos.
Me amaba, la sigo amando...
mi vida son, y serán, sus latidos.

No title

Deixa'm respirar-te,
Deixa'm dir-te,
Mai podré oblidar-te,
Mai deixaré destimar-te.

Llavis tant suaus
Besant-me em plaus.
Son petals de rosa,
Quina vida tan dolça.

Abrasat a la vida,
Quan et rodejo
I respires.

Abrasat al destí
Quan et miro
I em mires.

Divendres nit.

Lluna i estrelles ballen per la nit...
Dibuixen reflexos que pinten linfinit.
Camins sense final, on tot és res,
Caminen verds dos nous estels.

Devant d'ella, els meus ulls encissats,
pels ulls que em son admirats.
Els seus llavis neixen del miracle,
Natural.. Són la meva mel desitjada.

Ella ni tan sols s'espanta,
Quan la meva ànima s'encanta.
Escolta els batecs del meu cor que s'estoba,
Resultat dels seus cabells, reflexos de caoba.

Allargo els braços, càlid i estimat
Amb ella dormo i cau l'eternitat.
Despert sempre cuidant d'ella,
Mes res no importa, dorm tan bella..

Mirada esfereidora,
Que em plau a tota hora.
Veu suau i dolça,
Música per mi s'escolt.


-Pugem al cel?- pregunta.
-Que importa, lamor ens junta!
Volem enllà, enlluerne'm com estel,
Bessem-nos, deixant enrere un vel.

-Quant temps l'amor perdura?
-Mai acaba, perdre'l seria tortura.
Rere llàgrimes els ulls en flames,
Rere els llavis perdudes mil paraules.

Amb tu al llit

Vull restar al teu costat,
Vull plorar veient com dorms amb tanta serenitat.
Amb els ulls injectats en sang,
i preguntant-me on deus estar volant.

Pensava: hauria de lluitar per la veritat?
Hauria de lluitar per allò que em fa somiar?
Preguntes que no calen ser respostes,
Respostes que es formulen soles.

No més malspensaments no més alucinacions,
Ella és amb mi, noto les seves polsacions.
No més malsomnis no més males nits,
Sabent que, ara i sempre, ella dorm amb mi.

La dama de la guadaña.

No temerme debería tu mente,
Pues a lo largo de tu vida
Has visto como indefinidamente,
Acogía toda esperanza consumida.

Se me atribuye tacto frío,
Sin miramientos yo alejo,
Y todo aquel que yace mio,
Congelado en el recuerdo dejo.

Aprended a vivir conmigo,
Pues allá donde mires vivo,
No te preocupes por el tiempo,
Pues problemas y dolores derribo.

En la oscuridad quizá me encuentro,
Palabras, recuerdos, momentos...
Todo problema ahora queda resuelto,
Expira, di adiós a tus tormentos.

Mas mi trabajo es hacerte eterno,
Apagando el dolor de cada uno de tus latidos,
Dibujandote, infinito en el recuerdo tierno,
Una imagen de ti, un diamante a tus conocidos.

(no name yet.): Capítol 1

...ho recordo tot. No deurien ser les 4.15 i ja començava a caure en una espiral sense fons dins del meu cap. Un cop rere l'altre llegia dins meu el petit discurs sentimental que volia recitar a la persona que més estimava. Caminava. Pregava a no sé qui, per tal de que la suor freda deixés de caure per tot el meu cos.. Tot i així ho veia tot tant perfecte…

Seguia caminant. Escoltant les meves cançons predilectes, aquelles que la seva lletra demostrava molt per a mi i em recordaven a ella. Però en aquells instants no les escoltava, encara que hi volgués prendre-hi atenció, no podia, només les sentia.. Com si algú m'estiguès xiuxiuejant a l'orella sense parar amb un ritme que, sinó hagués estat aquell dia, m’estaria brindant records a la memoria sobre moments inolvidables.

Cada pasa que feia era un "fer o morir", em veia immers en el meu propi món, de moment estava allí, sol, caminant sense rumb, però alhora sabent que allà on anava m’esperava el millor, mesperava el cel, aquell cel blau ple d’harmonia que ens fa parar-nos a pensar. 

Pensar en què?  

En tot. 

A cada pasa q donava, notava el batec del meu cor, incessant, intranquil, nerviós. Nerviós? No.. Nerviós, per què? Si aquell dia no tenia res d’especial no? Era un divendres qualsevol... Doncs no ho veia així.. El meu cos sabia que el meu món a part i solitari canviaria per sempre. El meu cor bategava amb més força q mai i la meva sang em cremava per tot el cos, em notava com si estigués rodejat de flames.

Per sort feia un dia increíble, ninguú ho hagués dit, però tot semblava tranquil, com si tot el que m’envoltés es sostingés per si mateix, en una estabilitat perfecta, dins d’aquell paisatge de poble desolat.

Era el meu poble, els meus camins, la meva vida... Caminava i veia el mateix de sempre... Pero perquè dimonis ho veia tot diferent?

El cap em donava voltes i ara ja no notava aquella fredor.. El cos em cremava, em demanava a crits que explotés perquè allò que sentia en aquells moments no es podia suportar... M'apropava. Per què noto els meus sentits descontrolats i les meves emocions desfasadess i barrejades? Ja em donava igual, arribava el moment en que el meu món canvies d’una vegada per totes…  

Mica en mica pujava aquell turó, tot anava com havia "planejat" arribava a l'hora, diria que una mica d'hora i tot.. de sobte la vaig veure assaguda en un daquells banc, vaig veure com mirava el terra, m'imagino que els nervis no la van ajudar a mirar-me mentre arribava, potser no volia creure's el que veia o potser m'havia vist i preferia no tornar-me a dirigir la mirada fins que no fos prou a prop com per clavar-me els seus ulls en els meus, deixant enrere totes les diferències. 

Aquells cinc metres que em separaven d'aquell banc on restava ella, s'em van fer insoportables... Eterns cinc segons que em van semblar un infern, un daquells moments en que et sents la persona més insegura de la Terra, com si de sobte et convertisis en aquell animal indefens de tots els contes que esgarrifat s'enrosca, tot i saber que per dins la sang li bull i el cor, que li batega increiblement fort i que li demana despertar la bestia interior, veu com el terror consumeix totes les seves forces i el paralitza. Doncs així em sentia i em veia jo... Tot i que encara no sé com vaig mantenir la meva compostura de persona normal i correcta, esperant al moment de la salutació formal... Que mai arribaria.

 Dos pases més.. El món es va quedar a les fosques. Totes les llums s'apagaren excepte la que jo tenia al meu davant. La llum que ara i per sempre iluminaria la meva vida. Va arribar el moment... Tot allò que portava , no hores ni dies sinó, unes setmanes pensant, aquell poema tant extens que pretenia expressar tot el que sentia per ella, va desapareixer.

Em vaig veure presa del caos.

Tot el que volia que sapiguès ella es va esvair.. Va desaparèixer del meu cap com si res... Com, tot allò que era tant important es va volatilitzar tant rapidament  sense deixar rastre?... Vaig fer ús del millor art que existeix fins ara i desde sempre. L'improvització.

Vaig demanar que s'aixequès.. No podia seguir veient-la sentada, amb aquella mirada plena d'entusiasme, plena de somnis, de llum.. De vida.
En els seus ulls veia com creia en mi.

Va ser llavors que me’n vaig adonar...

L'odiava. 

L'odiava si. Des de que la coneixia no podia parar de pensar en ella, fòs pel que fòs no podia. Sempre hi era ajudant-me a superar-ho tot com si fos el meu àngel de la guarda, i de veritat ho era. L'odiava perquè mai em deixava sol, sempre era alla si la necessitava no se com s'ho feia... No feia falta que diguès res perquè ella ho sabia tot. L'odiava perquè no em deixava tindre secrets... Els meus llavis sempre que li dirigien la paraula només podien dir la veritat, una veritat bruta perquè mai havia pogut dir-li el que de veritat sentia, potser per por... O perquè pensava que l'odiava? 

Seguia dient - L’odio!- Quan em mirava i els dos ens quedem sense paraules, aquell silenci em matava, em consumia per dins, i la tensió que creava, ens feia parlar de qualsevol tema fent que ambdòs semblessim extranys. L'odiava perquè veure el seu somriure incansable dia rere dia, era el que em feia viure, el que em deia que de veritat hi havia raons per viure, el somriure que sempre hi era quan més el necesitava. Odiava la seva veu… Perquè sempre em resonava dins meu alhora de dormir, aquelles paraules que hem dirigia durant el dia es repetien dins meu com si fossin noves amb el seu tó de veu, que ,per a mi, sempre havia estat música i vida. Odiava el seu caràcter sempre tant amigable i emocional... No sé com, però  només deixant de parlar-me em podia fer més mal que ningú.

Estava atrapat a odiarla... Pensava, a odiarla... Vaig deixar-me de tonteries el meu odi per ella no era odi. Tot allò que sentia per ella no té, ni en tenia abans, ni tindrà mai nom. Perquè no es pot ni tant sols descriure...

Alguns en diuen amor. 

Mentira.

Tot el que sentia i sento per ella no es pot descriure amb paraules... I ella també ho sabia, perquè jo ho havia après d'ella... El seu llenguatge corporal era també increible, només fent un gest era capaç d'explicarm-ho tot. Amb una paraula ella era capaç de dominar-me, d'ajudar-me, de fer-me viure, de donar-me a entendre que tot girava al seu voltant, que la meva vida era ella i que en aquell moment una paraula seva em podia llançar tranquilament al buit més negre i matar-me. Si això era odiar, no me n'empenedeixo. 

Vaig despertar del meu subconscient i vaig dir: -Recordes que et vaig dir que avui em veuries amb uns altres ulls? - ella va fer aquell gest amb el cap que m'ho explicava tot...

Vaig poder notar el seu cor bategar encara més fort que el meu i alhora que li deia el següent...: -Sisplau tanca els ulls un moment per mi.. - i mentres ho deia ella tancà els ulls, vaig suspirar i vaig veure un petit somriure que arquejava els seus llavis de manera que aquella petita mostra dalegria ho fos tot per a mi en aquella instants. 

Mi apropava i s'em feia etern.. Vaig girar el cap lleugerament, notava laire que tallava la nostra respiració i per fi... Els meus llavis acaronaven els seus, els meus brasos rodejaven la seva cintura i els seus recorrien el meu coll. Les meves mans l'oprimien amb força contra mi. Mai havia sentit res com allò, tot havia canviat. Ara el meu món eram nosaltres. No sé quan va durar aquell petó que ens va portar a un altre lloc, però el que si que sé és que només acabar vaig abraçarla amb totes les meves forces, li vaig acaronar els cabells i em vaig maleir per no haver fet tot allò molt abans. Abraçats notava com les seves llàgrimes queien sobre les meves espatlles.

Ara era ella el meu món. 

En realitat sempre ho havia estat. 

Res em passava pel cap i només la veia amb ella.. No podria descriure el paisatge d'aquell dia, després daquell petò només tenia ulls per ella. Després de l'abraçada vaig notar com encara tremolava i com els seus ulls desprenien una rabia que havia estat amagada i controlada fins al moment en que ens vam bessar.

En el moment en que tots dos ens vam intercanviar personalitats i vam demostrar que de veritat estavem fets l'un per laltre. 

Encara tinc el dibuix dels seus ulls grabats en la memoria, el sabor dels seus llavis, lolor a la seva colonia, la seva roba, el seu somriure i encara noto la seva força dels seus somnis, les seves ganes de viure, de viure'm! De disfrutar i deixar-ho tot de banda. Mai una noia m'havia clavat una mirada tant expressiva com la que em va dirigir a mi aquella tarda. Em demanava a crits que estiguès amb ella per sempre i que no la deixès per res.

Espero que ara, siguis on siguis, rebis aquesta lletra i llegeixis això que t'acabo d'escriure. Mai n'oblidaré cap detall, creu-me. PERQUÈ TU, EM VAS ENSENYAR A VIURE! 

Els meus dits van deixar anar el llumí que acababa d'encendre i queia just al centre de la lletra. Ara veia com el foc convertia les meves paraules en cendra...